Istambul

Diu Orhan Pamuk, a Istambul, que per ell escriure respon a la necessitat d’explicar d’alguna manera coses que sent, coses que veu quan passeja per la seva ciutat i que si no les escriu li produeixen una sensació de buidor. Ho compara amb quan era petit, que s’havia creat un món fantàstic en el que es refugiava quan tenia problemes al món real. Aquest segon món era una part d’ell, que més tard va ocupar la pintura, que necessitava per a sentir-se complert.

 

De vegades em costa d’explicar perquè m’agrada escriure. Quan vaig veure el Laberinto del Fauno vaig pensar que més o menys, estaven posant imatges al que jo pensava. Aquell món paral.lel de la nena, on es refugiava per fugir d’una realitat cruel i trista era el que sembla que busqui quan escric. No deixava de ser una manera d’explicar en imatges el valor que té per a mi la fantasia.

 

Ara, després de llegir Istambul, crec que ja no tornaré a intentar explicar mai més perquè m’agrada escriure. Senzillament recomanaré aquest llibre.

[@more@]



2s comentaris

simfonia per un bon home

He vist, al fotogramas d’aquest mes, que La vida de los otros continua sent la pel.lícula més ben valorada pels crítics. Me n’alegro. Estic content que es valori una pel.lícula ben feta, que explica una història que enganxa, que et manté, prop de tres hores, atrapat a la butaca. I ho fa sense grans decorats, sense luxes, bàsicament amb una història i, sobretot, amb uns personatges. Uns personatges humans, amb les seves debilitats i les seves febleses, però amb una gran dignitat. M’encanta el protagonista, un home íntegre, amb uns principis que el mantenen en peu mentre veu com s’enfonsa un règim, un país i una forma d’entendre el món. Uns principis que, com ell descobreix, no tenen res a veure amb els líders que els hi ha inculcat. La seva ideologia, quan deixa de ser abstracta i toca de peus a terra, quan coneix als elements subversius que ha d’eliminar, trontolla. Llavors, el que aflora, el que realment té importància, són els seus principis, la seva ètica individual que li diu el que està bé i el que està malament.

 

M’agraden les històries en que, com en aquesta, les persones estan per sobre les ideologies.

 

[@more@]



Comentaris tancats a simfonia per un bon home

La revolta de la tendresa

Vivim en un món que té poca poesia, en general, i els instants màgics, com el d’ahir a la nit tenen un gran valor. En un moment donat del concert, el Llach va dir que la tendresa és un valor revolucionari. Potser té raó, però ahir en aquella carpa hi havia molta tendresa. Molta gent, d’una edat, per a qui les cançons del Llach eren la música i els records de la seva vida. Unes cançons, que ja no pertanyen del tot al músic. El millor exemple potser seria l’Estaca, que ell diu que ha estat mitificada, que es va resistir a cantar i que la gent ha fet seva. També hi havia gent jove, que, com jo, s’ha trobat amb la música del Llach formant part de la nostra història, com un present que ens feien les generacions anteriors, un fruit d’un altre temps, que sembla que en el nostre món no hi té lloc, però que, per a molts continua tenint molt de sentit.

[@more@]



1 comentari

l’hereu

Avui he descobert per a què serveix la zona verda, la blava i la carbassa, per què cal que Barcelona sigui una de les ciutats més cares de l’estat, per què hem d’estar contents perquè facin un sorteig de 1000 pisos de lloguer subvencionats entre 50000 persones. Avui l’ajuntament ens ha obsequiat amb un prospecte, pagat amb els impostos que paga, més o menys religiosament la ciutadania, que glossa la insigne figura de l’alcalde Hereu.

 

Un cop resolt doncs l’enigma de per a què serveix pagar els impostos municipals. Em venen al cap una sèrie de preguntes per distreure la meva neurona avorrida: el senyor alcalde es pensa que els barcelonins són imbècils? Hi ha algú, ni que sigui militant del PSC, que no senti que estan insultant la seva intel·ligència (i robant la seva cartera) quan rep aquesta publicitat a casa seva? Això pot reportar-li algun vot a aquest senyor? Té alguna mena de vergonya aquest senyor?

 

Et fan venir ganes d’empadronar-te a Barcelona només per votar contra aquest ajuntament (no sé a qui, però contra ells). Ara què, veient el panorama… ja s’espavilaran!

[@more@]

Comentaris tancats a l’hereu

U U Oleguer!

No sé si serveix per alguna cosa, però jo també estic indignat amb el què ha passat amb l’Oleguer. Tenir unes opinions diferents de les “seves” té un preu: polític, judicial o econòmic, el que sigui. No sé què hi podem fer nosaltres. Suposo que toca fer saber als de Kelme que ens sembla malament el que han fet, tot i que sigui entrar en el joc dels que els han pressionat. Però suposo que és millor jugar que deixar-los guanyar. No, Oleguer?

  [@more@]

Comentaris tancats a U U Oleguer!

jo penso….

L’altre dia discutíem a la feina si ens vèiem capacitats per anar a un programa de la tele a opinar sobre algun tema. Vam arribar a la conclusió que no, que segur que trobaríem gent més preparada per nosaltres per parlar de qualsevol dels temes que creiem que dominem (ja sigui la història recent de la UE Lleida, Buffy Cazavampiros o la discografia dels U2).

 El problema és que aquests dies, escoltant els tertulians parlar de les esquerdes del Prat un s’adona que la majoria no ha fet mai aquesta reflexió. Des del moment que una tertuliana del Basses va ser capaç de dir, ja fa temps, que el tsunami era un conseqüència del canvi climàtic, queda clar que aquesta gent no són conscients de les seves limitacions, en alguns casos realment importants.  

El paradigma en seria la Maria Àngels Alcázar, una persona completament incapacitada per parlar de res que no sigui la casa reial, un tema que ella deu trobar apassionant, però, que a mi, particularment, més aviat em rellisca. Quan obre la boca per parlar de qualsevol altre tema té la mateixa credibilitat que aquells jubilats que llegeixen el diari al bar, carajillo en mà, i que el van comentant en veu alta, per etern suplici dels pobres cambrers.

 

El problema és que aquests tècnics vocacionals no es limiten a mirar-se les obres des de la tanca, com fan els jubilats honrats, sinó que sense haver-se qüestionat mai les seves limitacions, es dediquen a impartir doctrina des dels micròfons de la ràdio. I el que és pitjor, en el cas de l’Alcázar, cobrant de la hisenda pública. Definitivament el seu sou estaria més ben gastat en més sondejos per a l’AVE.

[@more@]

Comentaris tancats a jo penso….

les corbes de l’Scarlett

Darrerament he vist dos pelis d’una de les meves actrius preferides, l’Scarlett Johanson, (no ens enganyem, no només m’agrada per les seves dots interpretatives, que també) i, com a mínim en la segona, Scoop, la seva interpretació s’ha vist eclipsada pel debat entorn el seu físic. Com a mínim, a part d’una conversa apassionada al bar del meu poble, he llegit un parell de crítiques, una carta al diari i he sentit una comentarista a la ràdio que discutien sobre el seu pes. A veure, personalment, no crec que tingui tendència a l’obesitat, com deia el crític de la Vanguardia, ni que estigui prima, com deia la comentarista de la ràdio. La noia mai ha estat prima, per això m’agrada, a part de pels llavis que té (ens agrada, crec que hauria de dir), però a la darrera película ha guanyat bastant pes. Està lluenteta, que diríem al meu poble, o de buen año, que dirien més enllà de Fraga, no reconèixer-ho, com demanen els apòstols del políticament correcte és negar l’evidència. És com dir que el Montilla és graciós, que el Mas és humil o que el Felip Puig és ben educat. O que els Ciutadans són no-nacionalistes, sense anar més lluny.

 

En fi, parlant de temes menys transcendentals que les corbes de l’Scarlett, de les dues pelis que deia em quedo amb Scoop, molt divertida, potser no és una pel.lícula genial (no crec que Match Point ho fos, em sembla que estava bastant sobrevalorada) però està molt ben feta i té diàlegs boníssims. I l’Scarlett, malgrat els quilos, està guapíssima.

 

Pel que fa a la Dàlia Negra… doncs no, no em va fer el pes. És enrevessada, fins a extrems que fan que la història patini, pel meu gust. Sí que hi ha escenes d’aquelles típiques del Brian de Palma de “mireu que bon director que soc i com m’agrada ensenyar-ho” com el pla en que descobreixen el cadaver de la Dàlia o quan el Josh Harnett entra a casa de l’Scarlett, però en general jo no la recomanaria.

 [@more@]

Comentaris tancats a les corbes de l’Scarlett

El laberinto del fauno

Em van agradar moltes coses d’aquesta pel.lícula, començant per l’Ariadna Gil (tan feble, tan delicada, pobreta) i el Sergi López i acabant per l’ambientació, però sobretot, em va agradar la reivindicació de la fantasia, de la imaginació com a camí per enfrontar-se a la vida. M’hi van sobrar escenes desagradables, sí, i potser la història “real” no era res de l’altre món, d’acord. Però la manera com aquesta història s’entrellaçava amb el relat màgic del laberint del faune em va encantar .

Potser és una ruqueria, però, a més, em va fer venir ganes d’escriure. No sé si a la resta de la gent que li agrada escriure també li passa això, però la necessitat d’inventar-me històries acostuma a atenuar-se sota el pes de la vida real. Els dies que surts a les nou de la feina no et queden gaires ganes d’explicar contes, sembla com si la teva imaginació s’hagués arraconat i estigués mig adormida, per deixar lloc a les cèl.lules grises que omplen taules d’excel i annexos avorrits. I llavors et trobes amb una història com aquesta, que et desvetlla la part absurda i inútil del cervell, la que es dedica a explicar històries, que segurament no serveixen per res, la que s’inventa personatges i els hi fa dir frases que pretenen dir moltes coses i que generalment es queden a mig camí.

Frases que es moren d’enveja quan senten coses com aquesta: "Yo? He tenido muchos nombres… Viejos nombres que solo el Viento y los Árboles pueden pronunciar. Yo soy la Montaña, el Bosque y la Tierra. Yo soy… Soy un Fauno…"

[@more@]

Comentaris tancats a El laberinto del fauno

les entrevistes

Ara que ja he llegit les dues primeres entrevistes del Sala-Martín, ja em veig en cor de dir-ne alguna cosa.

En primer lloc, aquest senyor no ha sigut mai sant de la meva devoció. Principalment, i més enllà d’una ideologia que no comparteixo, per les formes (i no estic parlant només del vestuari). Trobo que el perd la prepotència i que moltes vegades resulta mal educat. Això no vol dir que no tingui raó en el que diu (com el dia memorable que li va dir a una tertuliana de cal Basses: “això és la rucada més gran que ha dit des del dia que va dir que el Tsunami era culpa del canvi climàtic” i la dona no va marxar!), però la manera com ho diu el desacredita bastant.

I això suposo que ho hauria de tenir en compte un diari com la Vanguardia abans d’encomanar-li les entrevistes, però clar, en temps de campanya electoral, les formes es deixen a l’armari, fins i tot a cal Godó.

Però vaja, tot això el senyor Montilla ja ho devia saber abans de concedir-li l’entrevista i donar l’espectacle lamentable que va donar. D’acord que el va atacar amb més sanya que al Mas, però aquest va demostrar tenir molta més cintura. Al Mas li va dir pijo, aprofitat, trepa, directament i li va posar al descobert algunes contradiccions. Però el Mas va saber sortir-se’n més o menys airosament (tot i que a mi m’ha deixat la sensació que si que és un oportunista) i va fer una cosa que m’ha agradat molt: reconèixer que es va equivocar (que no crec que ho pensi, ni que tingui raó amb el que diu ara, però està molt bé que algú reconegui que s’ha equivocat, és el primer pas per fer les coses millor).

Aquesta va ser una de les coses que em va preocupar més del Montilla, no saber admetre cap error, a part de no saber encaixar les crítiques. Potser com diu avui el Quim Monzó, està massa acostumat a les entrevistes massatge.

I també em va emprenyar bastant la seva justificació de perquè no tenia una carrera universitària. Intento abstreure’m de la situació actual i contextualitzar-la en la seva época, però no puc deixar de pensar que algú que deixa d’estudiar per dedicar-se a la política és un trepa. I en conec uns quants. Crec, digueu-me innocent, que alguna cosa has d’aportar a la política i que no pot ser només una manera de guanyar-te la vida. Ja dic que no penso que sigui el cas del Montilla, que eren altres temps, però no m’acaba de fer bona espina.

Ara d’aquí a dir que “ell coneix molts llicenciats i molts doctors incultes”. Doncs em sembla molt bé, però oi que no dirà que coneix molts paletes o lampistes incultes? Oi que és una falta de respecte? Doncs això. I si no creu que dos cursos més de dret li aportessin res per a fer-lo més capacitat per dirigir el país, doncs no deu tenir un concepte gaire bo de la universitat. Clar que si enlloc seu posen de ministre d’indústria un anestesista i de conseller d’agricultura un filòleg i de conseller d’obres públiques un historiador… no m’estranya que cregui que els títols universitaris no serveixen de res. Al seu partit sembla que no, com a mínim.

[@more@]

1 comentari

Salvador

Diumenge vaig veure el DVD de Convergència (la meitat, més que suficient per a fer-me’n la idea) i Salvador. Independentment de la ideologia, vindrien a ser les dues cares del mirall de la política: la lluita pel poder passant per sobre de qualsevol ideologia i la lluita per una ideologia, sense cap possibilitat d’arribar mai enlloc.

La pel.lícula (la de veritat vull dir, tot i que el pamflet de Convergència està molt ben rodat) no parla tant d’ideologia, com de drames humans. De fet la recreació històrica, molt ben ambientada (a mi em va fer molta gràcia el Pau Riba actuant a la Zeleste), passa per sobre de la vida del protagonista sense encantar-s’hi gaire. En alguns punts, pel meu gust, això llastra la història (per exemple el capellà que apareix al final, sense que ningú ens n’hagi parlat, la Margalida, que desapareix de cop…), encara que això serveixi per centrar-se més en el personatge.

En el personatge i en alguns del que l’envolten, com el carceller. He llegit en algun lloc que no és un personatge real, mereixeria ser-ho, la veritat. La relació entre els dos va ser un dels punts que em va emocionar més. Potser, pel pes que té en la pel.lícula, és una llicència massa gran, ja que pretén ser una recreació històrica. Potser.

I jo, que després de El viento que agita la cebada em pensava que ja havia fet la quota de plorar al cine, ho he de reconèixer, també vaig plorar. De fet les 12 hores darreres del Puig Antich ja estan explicades per fer-te plorar, però és que donarien per una pel.lícula sencera, crec. I ja emocionats, la darrera imatge de la peli, que he vist alguna crítica que diu que és una mica pastel, jo la vaig trobar preciosa.

En resum, assumint el fet que, quan entres al cinema ja saps que entres a plorar, la pel.lícula em va agradar força. La factura és impecable, sobta veure una pel.lícula de per aquí, entenent per “aquí” tot el que queda per sota dels Pirineus, una peli amb un tractament de la imatge tan acurat, amb una escenografia tan treballada… que es nota que s’hi ha gastat els diners, vaja, com amb el DVD dels nassos.

[@more@]

Comentaris tancats a Salvador