El viento que agita la cebada

Feia molt temps que no em passava, però dimarts vaig plorar al cine. D’acord, ja sé que no sóc massa objectiu, que estic sensibilitzat pel tema irlandès, que m’agraden les pel.lícules del Ken Loach, molt bé, tot el que vulgueu, però em va arribar al cor, i no es pot demanar gran cosa més a una pel.lícula, no?. La primera escena es preciosa, amb un grup de joves jugant a hurling (una mena de hoquei herba per a víkings amb els pals a l’alçada de la cara) amb música folk de fons. El contrast amb la següent, la vexació d’aquests mateixos nois per part dels soldats anglesos, davant la granja d’un d’ells i la mort a cops del noi per dir el seu nom en gaèl.lic, ja et deixa amb un nus a l’estómac.

D’aquesta primera par cal dir que busca, descaradament que et posicionis a favor dels irlandesos. És la part del cinema del Ken Loach que no m’agrada. No cal que tots els anglesos cridin com animals. Segur que les bestieses que van cometre a Irlanda eren fins i tot pitjors que les que sortien a la peli, però el fet que entri en tants matisos amb els irlandesos i doni una imatge tan simple dels anglesos és, per a mi, el seu punt més fluix. A més dóna peu a que en totes les crítiques hi aparegui la paraula “maniqueu” que si mai escriviu una crítica sobre una pel.lícula del Ken Loach és obligatori que hi surti (com en una crítica d’un concert dels U2 hi ha de dir que el Bono és “messiànic”).

De totes maneres, serà maniqueu o serà el que vulguin, però quan a l’àvia que li han matat a cops el net al galliner de casa seva li cremen la granja, li rapen la filla i ella diu que prefereix quedar-se a viure al galliner que marxar de la seva terra… jo vaig perdre la compostura, ho sento.

La segona part la vaig trobar molt més rica. Si heu vist Michael Collins dóna un contrapunt molt interessant, parlant dels que no van acceptar el tractat, no com uns radicals esbojarrats sinó com uns idealistes. Aquí els crítics també diuen que el director és maniqueista, però jo no crec que es posicioni obertament a favor dels que volen el tractat, o potser ho fa, però et deixa sentir les dues versions de la història i crec que tothom és prou gran per formar-se una opinió.

I aquí arriba el moment culminant de la pel.lícula, que es desenvolupa com a repetició d’un altre dels moments més durs de la història… i que dóna un aire de tragèdia grega a tot plegat. I que si, que fa plorar, altre cop.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El viento que agita la cebada

  1. ximel diu:

    Totalment d’acord amb tu, pel que fa als comentaris sobre les possibles influències a la pel-lícula. Per a mi però, no és la millor d’en Ken Loach, ara bé, aquesta manera d’enfocar els temes “políticament” conflictius és molt característica del seu cinema.
    Plorar per plorar, jo ho vaig fer més veient “Salvador”, suposo que per que tot plegat em tocava de molt més a la vora.

Els comentaris estan tancats.