El laberinto del fauno

Em van agradar moltes coses d’aquesta pel.lícula, començant per l’Ariadna Gil (tan feble, tan delicada, pobreta) i el Sergi López i acabant per l’ambientació, però sobretot, em va agradar la reivindicació de la fantasia, de la imaginació com a camí per enfrontar-se a la vida. M’hi van sobrar escenes desagradables, sí, i potser la història “real” no era res de l’altre món, d’acord. Però la manera com aquesta història s’entrellaçava amb el relat màgic del laberint del faune em va encantar .

Potser és una ruqueria, però, a més, em va fer venir ganes d’escriure. No sé si a la resta de la gent que li agrada escriure també li passa això, però la necessitat d’inventar-me històries acostuma a atenuar-se sota el pes de la vida real. Els dies que surts a les nou de la feina no et queden gaires ganes d’explicar contes, sembla com si la teva imaginació s’hagués arraconat i estigués mig adormida, per deixar lloc a les cèl.lules grises que omplen taules d’excel i annexos avorrits. I llavors et trobes amb una història com aquesta, que et desvetlla la part absurda i inútil del cervell, la que es dedica a explicar històries, que segurament no serveixen per res, la que s’inventa personatges i els hi fa dir frases que pretenen dir moltes coses i que generalment es queden a mig camí.

Frases que es moren d’enveja quan senten coses com aquesta: "Yo? He tenido muchos nombres… Viejos nombres que solo el Viento y los Árboles pueden pronunciar. Yo soy la Montaña, el Bosque y la Tierra. Yo soy… Soy un Fauno…"

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.