El viento que agita la cebada

Feia molt temps que no em passava, però dimarts vaig plorar al cine. D’acord, ja sé que no sóc massa objectiu, que estic sensibilitzat pel tema irlandès, que m’agraden les pel.lícules del Ken Loach, molt bé, tot el que vulgueu, però em va arribar al cor, i no es pot demanar gran cosa més a una pel.lícula, no?. La primera escena es preciosa, amb un grup de joves jugant a hurling (una mena de hoquei herba per a víkings amb els pals a l’alçada de la cara) amb música folk de fons. El contrast amb la següent, la vexació d’aquests mateixos nois per part dels soldats anglesos, davant la granja d’un d’ells i la mort a cops del noi per dir el seu nom en gaèl.lic, ja et deixa amb un nus a l’estómac.

D’aquesta primera par cal dir que busca, descaradament que et posicionis a favor dels irlandesos. És la part del cinema del Ken Loach que no m’agrada. No cal que tots els anglesos cridin com animals. Segur que les bestieses que van cometre a Irlanda eren fins i tot pitjors que les que sortien a la peli, però el fet que entri en tants matisos amb els irlandesos i doni una imatge tan simple dels anglesos és, per a mi, el seu punt més fluix. A més dóna peu a que en totes les crítiques hi aparegui la paraula “maniqueu” que si mai escriviu una crítica sobre una pel.lícula del Ken Loach és obligatori que hi surti (com en una crítica d’un concert dels U2 hi ha de dir que el Bono és “messiànic”).

De totes maneres, serà maniqueu o serà el que vulguin, però quan a l’àvia que li han matat a cops el net al galliner de casa seva li cremen la granja, li rapen la filla i ella diu que prefereix quedar-se a viure al galliner que marxar de la seva terra… jo vaig perdre la compostura, ho sento.

La segona part la vaig trobar molt més rica. Si heu vist Michael Collins dóna un contrapunt molt interessant, parlant dels que no van acceptar el tractat, no com uns radicals esbojarrats sinó com uns idealistes. Aquí els crítics també diuen que el director és maniqueista, però jo no crec que es posicioni obertament a favor dels que volen el tractat, o potser ho fa, però et deixa sentir les dues versions de la història i crec que tothom és prou gran per formar-se una opinió.

I aquí arriba el moment culminant de la pel.lícula, que es desenvolupa com a repetició d’un altre dels moments més durs de la història… i que dóna un aire de tragèdia grega a tot plegat. I que si, que fa plorar, altre cop.

[@more@]



1 comentari

Misteris de la natura

La meteorologia està governada per tal quantitat de factors que es fa gairebé impossible fer prediccions a llarg termini. Per molt avançats que siguin els sistemes de càlcul, el gran nombre de variables que hi intervenen s’escapen de les nostres capacitats tècniques i donen lloc a fenòmens imprevisibles i sorprenents. Malgrat tot, hi ha una sèrie de fets que, paradoxalment, es repeteixen amb precisió matemàtica, com si seguissin un guió perfectament estructurat., repetint-se any darrera any. Per exemple: per la Mercè plou.

[@more@]



Comentaris tancats a Misteris de la natura

el típic post de l’ikea

Dec ser l’únic català d’entre 25 i 35 anys que no ha entrat mai a l’Ikea. El dia que tingui casa pròpia, si arriba, ja no em quedarà altre remei, però de moment, aquesta experiència, que sembla que forma part de l’aprenentatge vital de qualsevol jove de la nostra època, encara no m’ha arribat. Ja tenia aquesta impressió abans, pel que veia en el meu entorn, però pel poc que m’he passejat pels blocs, aquesta impressió no ha fet més que confirmar-se.

A més, he de reconèixer que els mobles m’agraden, i els complements encara més. Tenen un estil senzill, gens recarregat, abunden els colors vistosos i els tons de fusta, que sempre m’han agradat. Definitivament sóc carn d’Ikea, però encara no m’ha arribat l’hora.

El dia que hi entri, buscaré un llum de peu, que vindria a ser una mena de prisma de roba, de color cru, igual us sona. Jo ja l’he vist a casa d’uns amics meus, al pis de l’Eduard Farelo quan feia d’amant a la sèrie aquella de la família nombrosa progre de tv3, al pis d’una amiga meva alemanya i darrerament al pis atrotinat del protagonista de “Próximo Oriente”. Una altra de les grandeses dels mobles de l’Ikea, s’adapten a qualsevol ambient. Si encara el tenen, i em deixen, me’l compraré, a veure si així entro definitivament al sistema.

[@more@]



1 comentari

united 93

“Un dia preciós per volar” diu el capità Jason Dahl quan els passatgers del United 93 pugen a bord de l’avió. Se suposa que és una llicència artística del director en una peli que s’esforça per ser, o com a mínim semblar, tan real com sigui possible.

Ja sé que la versió progre dels fets és que, fonamentant-se en dades de credibilitat més que comprovada, com qualsevol bloc que puguis trobar per internet i no sàpiguis qui l’ha escrit, l’avio en qüestió va ser abatut per un caça ianqui. Afegiríem, acte seguit, que cap avió es va estavellar contra el pentàgon, tot era un muntatge del Mossad, els americans no van arribar a la Lluna i l’Elvis està viu i es dedica a cuidar el bestiar en un ranxo d’Alabama.

Partint d’aquesta premissa, aquí es decanten per una versió més oficialista, basada en els testimonis dels parents dels passatgers i dels controladors aeris. El resultat és, per una banda, una imatge del caos en que es va veure submergit l’espai aeri americà durant aquell matí. La incapacitat per prendre decisions, la confusió… tot plegat recorden el que ens arribava pel telenotícies, on el número d’avions segrestats variava cada cinc minuts. Aquesta part de la pel.lícula diria que és la més neutra, la voluntat de fer-la real fa que tirin de càmera bellugadissa i actors no professionals. En alguns casos, tan poc professionals com el cap suprem dels controladors aeris, que ho fa francament malament. No sé a que treu a cap aquesta mania, perquè una cosa són els documentals i l’altra les pel.lícules i la professió d’actor, per bé que criticada, encara té una certa dignitat.

L’altra part de la pel.lícula que es va intercalant i que acaba agafant tot el protagonisme es desenvolupa dins l’avió. Aquí, cal tenir en compte que es parteix d’una versió de la història i que el director hi ha posat molt de la seva part a l’hora d’interpretar el que realment va passar. Els terroristes dubten, s’espanten, resen, són uns fanàtics… eren així? Home, doncs no ho sé, a mi em sembla que se n’exagera la crueltat, com, en certa manera s’edulcora l’ambient a l’interior de l’avió previ a que comenci el drama.

Tenint en compte tot això, podem fer dues coses: començar a valorar moralment la pel.lícula, els atemptats i la política exterior nordamericana, que crec que no toca o bé centrar-nos en la història del grup de persones atrapat en una situació límit, les seves reaccions i el desenllaç. Jo em vaig quedar amb un nus a l’estómac i crec que aconseguir això explicant una història té el seu mèrit. Segur que la peli de l’Oliver Stone em deixa més indiferent.

[@more@]

1 comentari

El próximo oriente

Així d’entrada, no prometia gaire, ni pel títol, ni per l’estètica, però la crítica de La Vanguardia no la deixava del tot malament i la feien al Cinema Renoir, on representa que s’hi miren una mica abans de programar les pel.lícules.

I definitivament, no tenia gaire bona pinta. Feia temps que no veia una pel.lícula tan dolenta, amb un argument tan simplista, tòpic i estúpis, amb uns personatges tan estereotipats, sense cap mena de gràcia, amb uns diàlegs entrats amb calçador i a més amb uns actors desconeguts, que espero pel bé del públic que continuïn sent desconeguts. Segur que troben formes més honrades de guanyar-se la vida que fent perdre el temps als espectadors. Bé de fet no a tots, perquè a la fila del costat van riure bastant i fins i tot un va aplaudir. Tinc el dubte de si era el primer cop que anaven al cine o si eren parents del guionista.

Estic per escriure a La Vanguardia per exigir que em tornin els calers de l’entrada.

[@more@]

1 comentari

misteris

Costa d’entendre com el Barça va poder jugar tan malament divendres, però per mi, el misteri més gran d’aquest partit és com potser que l’únic jugador que anés amb màniga llarga fos l’islandès!

No estem parlant d’un jugador del pais vasc, que se’ls suposa més valents, ni alemany, ni danès… estem parlant d’un islandès!! Se suposa que aquesta gent està acostumada a passar fred!!

Un islandès fredolic… em recorda a la cançó del Sobrino del Diablo que parla d’un bateria manc… ves si resultarà que també existeixen els polítics honrats!!

[@more@]

2s comentaris

el dret de vot

Diuen els d’Unió que no es pot permetre que votin els immigrants fins que no coneguin el nostre idioma i no estiguin integrats. No diuen com ni qui hauria de mesurar el grau d’integració que els faci dignes de votar. Segurament fer-se militants d’Unió per ells seria una bona mostra d’integració.

Segurament hi ha gent que no es mereix tenir dret a votar. Pensant-hi una mica el primer exemple que se m’ocorre són les mares que posen Letizia amb z a les seves filles. Pensant-hi una mica més, em venen al cap altres exemples, com els que es colen al metro per protestar pel malament que funciona el transport públic, els treballadors d’iberia del Prat o els mossos d’esquadra que aparquen a sobre la vorera. El que passa, és que a part d’aquest mostres d’estupidesa humana, també retiraria el dret a vot, immediatament, a l’Acebes i companyia, i clar, ells suposo que si poguessin, també me’l retirarien a mi ( i a bastants més). Potser això de decidir qui pot votar i qui no no és massa democràtic, oi?

[@more@]

1 comentari

taxi

L’odi que senten alguns espanyolistes pel Barça només se m’acut comparar-lo amb un amor no correspost. Però si un amor no correspost és trist, un odi no correspost encara ho deu ser més. Perquè a veure, no ens enganyem, a l’aficionat del Barça, el que li passi a l’Espanyol no acostuma a fer-li ni fred ni calor.

Per això costa tant d’entendre l’actitud del taxista més famós de Catalunya en aquests moments. Actitud estúpida i a més segurament il.legal, perquè si avui no puja a algú per ser del Barça, demà pot no pujar a algú altre per ser negre. I més sent de l’Espanyol, que deu ser l’únic equip de la lliga espanyola on l’afició profereix insults racistes contra un dels seus propis jugadors (al Kameni, no fa pas gaire).

I diran: “si ho fes un taxista del Barça a algú del Madrid us hauria agradat”. Doncs depèn (a algú de l’Espanyol ja els hi dic que em seria completament indiferent). Entendria que li fessin al Roberto Carlos, o al Hierro dels seus bons temps, o al Figo, que s’ho han guanyat a pols, però a algú que acaba d’arribar al Madrid com seria l’equivalent del Zambrotta? Em costa d’entendre que algú tingui tant odi per uns colors que no pugui distingir la persona que hi ha darrera (o potser seria més encertat dir el personatge, en aquest cas).

Ara, el que ja no té nom, i ja passa el llindar de l’estupidesa i trepitja terrenys més perillosos és el que pretenia fer la Junta de l’Espanyol convidant el senyor taxista a la Llotja de Montjuic. Representa que aquests senyors tenen alguna responsabilitat pel càrrec que ocupen, no?

[@more@]

2s comentaris

Amagat (caché)

Una pel·lícula que et fa passar una mala estona, que quan surts del cine (o del sofà, en aquest cas) et deixa amb molt mal rotllo i que a més a més no n’entens el final, et pot agradar? Home, doncs si dos dies després encara en parles… jo diria que si que t’ha agradat, no? O com a mínim que alguna cosa té.

Caché no és ni vol ser una pel·lícula fàcil: No hi ha música, hi abunden els plànols llargs i immòbils, com si nosaltres també estiguéssim gravant la vida dels protagonistes, hi escassegen els diàlegs i hi ha molt mal rotllo… una atmosfera inquietant que et va atrapant i que al final, a més et deixa a mitges, sense respondre a cap dels interrogants que planteja la trama, més descol.locat que abans de començar (suposo que no vaig ser l’únic que quan van sortir les lletres es va quedar amb cara de pasta de moniato, tot i que, pel que sembla, cal parar molta atenció amb aquesta escena, més de la que hi vaig parar jo, que no vaig veure res del que s’havia de veure).

Representa que aquesta és la idea del director, deixar-te perdut, com ens quedem a la vida real, davant les coses que no entenem. També representa que la trama no té més importància, que el que importa són les reaccions que planteja, en el protagonista i, de retruc, en l’espectador. I suposo que tot això és així, i reconec que em va agradar molt com està explicada la història… però continuo pensant que la trama és quelcom més que una excusa, i que deixant-la tan oberta no acaba de ser una pel.lícula rodona. Pel meu gust, és clar, ja se sap que un crític sempre preferirà les històries que l’altra gent no entén ( i que ells tampoc, em temo).

[@more@]

2s comentaris

El jardiner fidel (o constant, no ho tinc massa clar)

Anava avisat, ja m’havia llegit el llibre, però de tota manera la història em va deixar molt trist. El jardinero fiel explica una història que té tota l’aparença de poder ser real i que et deixa amb la sensació de que el món va molt malament i, el que és pitjor, que poca cosa podem fer per arreglar-lo.

La veritat és que la pel.lícula em va agradar. Molt. El llibre m’havia agradat, però tampoc no esperava que en traguessin una pel.lícula tan bona. La història és la mateixa, trista i dura. Una crítica ferotge a la globalització i al paper de les multinacionals als països del tercer món (per cert, una crítica que suposo que no agradarà massa a algun president en funcions del Barça al que l’hi agraden les americanes llampants. Segurament la titllarà de demagoga i pro-esquerranosa, encara que, sincerament, m’agradaria conèixer la seva opinió, ell que està posat en aquests temes a través de la seva fundació). Però el director no es limita a explicar la història, sinó que, com feia a Ciudad de Dios, ho vol fer a la seva manera, intentant deixar el segell de l’autor a cada escena. En general, m’agrada com se’n surt (el començament, amb un plànol del tot terreny tombat i el cel espectacular de fons el trobo una manera molt elegant d’introduir la història), altres vegades em carrega una mica (la càmera que es mou, un invent que no acabaré mai d’entendre o certa tendència a buscar la imatge de postal).

L’estructura de la història, fragmentada, barrejant passat i present, crec recordar que segueix bastant el llibre. En alguns punts, però, la història es torna confusa, al escurçar trossos de la novel.la, que crec que la fan difícil de seguir, sobretot si no t’has llegit el llibre. A més, la manera d’explicar la història és arriscada, sense recórrer al recurs fàcil de la veu en off, utilitzant les paraules justes o només les imatges, per a situar-te en el context dels personatges. El resultat, pel meu gust, és força rodó, i a més, també des del meu punt de vista, té una altra virtut: una mirada que tracta els africans ( com a mínim així m’ho sembla a mi) amb tendresa, fugint de paternalismes i refermant-ne la dignitat.

[@more@]

Comentaris tancats a El jardiner fidel (o constant, no ho tinc massa clar)